Avieta Tereseta, res no et dol, una àvia com aquesta no la te qui vol. La tornada d'un poema que et vam escriure ara fa 13 anys, per la teva festa de 80 anys i que definitivament és el que millor et descriu i que desde llavors no m'he cansat mai de dir-t'ho.
La llum de la teva vida es va apagar ahir de la manera més dolça possible i això em deix tranquila. Estic lluny, tenint en compte la geografia, i més del que voldria ara mateix, però estic molt a prop teu, i espero que aquestes paraules arribin al cel, si pot ser en forma de cant.
Ahir a la tarda no hagues fet altra cosa que ficar-me dins al llit i dormir tapada per no donar-me'n conte que realment ens havies deixat.
Posar-me a dormir i despertar com si tot hagués estat un somni. Però si desde el cel podies veure el que estava fent la teva neta que viu a Seattle, volia que em trobessis fent el que et feia sentir orgullosa de mi; vaig fer un pastís de xocolata i rissoto d'auberginia! Per tu àvia.
Gràcies a tu sabem cuinar, o almenys en tenim una idea. La recepta del teu coc passarà de generació en generació, i d'això me n'encarregaré jo.
Són moltes les coses que hem après els del teu entorn, però una de les que més útils ens serà en aquesta vida és la d'estimar. Estimar incondicionalment.
Generosa, senzilla i treballadora, i sense esperar res a canvi! Com diu el pare, si el cel no existia, l'han creat per tu.
Ajuda'ns a que ara, estiguem més units que mai.
T'estimem avieta.''
Estic contenta perquè se'n va anar sabent que era estimada per tots, i perquè ara tinc un àngel molt especial que m'acompanya i em guia per el bon camí. Un any sense tu i et trobem a faltar cada dia més.